Condemor

Això és el final. Un suspir, res més. Fornication Under the Consent of the King. L'origen del mot 'quillo'. La reproducció de la Sèpia al llac de Botorrica. Que més es pot dir?

Misteris de la naturalesa

Fer-me gran no em fa més sàvia. Ni menys rencorosa. I això em preocupa. Per molt que ho intento, no puc deixar de desitjar conèixer qui va escollir l'inefable Xavi Díaz per retransmetre partits de futbol. Em passaria la nit xerrant amigablement, i quan sabés les raons, les circumstàncies, els atenuants, la lògica i tot el que faci referència a la decisió de posar-lo davant d'un micròfon per sobreposar una veu a alguns partits de futbol, aleshores, i només aleshores, podria sentir-me que entenc més el món i anar a dormir orgullosa de viure en un país diferent. Aleshores passaria a la segona pantalla: decidir qui prefereixo, si l'amic De la Casa o el gran Xavi Díaz, els mestres del ritme, l'emoció, la lucidesa i el valor afegit en el futbol televisiu. Potser millor romandre una noia ignorant --i bufona, per sort-- sense complicar-se la vida. Partit a partit.

A l'estiu, tota cuca viu, o ho intenta

Ha estat inesperat. A aquestes alçades d'agost, francament, ja no pensava trobar-me'n cap. Ni viu ni mort. Delicat com un paper de fumar però més rígid que el paper d'estrassa, l'escarabat que he recollit aquest matí estava ben cadàver. Ara bé, lluny d'entretenir-me a observar l'inanimat coleòpter, que jeia absurdament en terra de ningú, entre la nevera i la porta del forn, m'he precipitat cap a l'escombra, he agafat la pala d'una revolada i m'he disposat a oferir al petit fill de puta l'enterrament més digne que es podia esperar: una bossa del Condis.

No, cap disquisició sobre el nostre breu trànsit per aquesta vall de llàgrimes ni cap reflexió sobre les diverses maneres que tenim de passar l'estiu els vertebrats i els invertebrats m'ha desviat de la meva comesa: desfer-me d'aquella repulsiva deixalla, i fer-ho ràpid. Però no he pogut evitar preguntar-me perquè ens foten tan de fàstic els escarabats. Bé, potser no puc parlar per tothom: hi ha gent que és bàsicament d'aranyes, i gent que és bàsicament d'escarabats. És a dir, hi ha gent que no pot suportar les aranyes, i gent que no pot suportar els escarabats. Entenc que hi ha més gent del primer tipus, perquè la seva repulsió fins i tot té dret a un nom: aracnofòbia. Jo sóc clarament del segon grup. A mi les aranyes no em molesten especialment: són criatures discretes, molt al seu aire, que no tenen per costum freqüentar les mateixes zones que nosaltres els humans. Bé, és cert que algun cop compartim el quarto de bany, però també ho és que no arribem a fer-nos nosa, perquè les aranyes solen quedar-se tan tranquil·lament a la seva apartada talaia, dedicant-se menesterosament a les coses que acostumen a fer, i que es diria que són dues: una, buscar una bona localització per a la teranyina (i eventualment construir-la, activitat que, sigui dit de passada, exigeix unes prestacions acrobàtiques admirables), i dues, alimentar-se d'insectes voladors molestos i del tot prescindibles com ara mosques, mosquits o borinots. Crec, doncs, que els aracnòfobs són fins i tot uns exagerats que no tenen el sentit de les proporcions gaire desenvolupat. Preguntats sobre les raons del seu odi primari, solen esmentar els pèls de les potes de l'animaló (com si ens hi haguessim d'abraçar), i els seus dotze ulls (com si ens hi haguessim de declarar). En canvi, els qui odiem els escarabats tenim les coses més clares i un sentit de les proporcions més sofisticat, que es pot verificar a partir de la subtil gradació dels nostres sentiments respecte del llardós invertebrat: un fàstic indescriptible quan és petit, i un terror colossal quan supera els tres centímetres.

És clar que els aracnòfobs podrien argumentar que els odiadors d'escarabats sempre odiem alguna cosa més que aquell animaló color de tifa que es fica als llocs més desaconsellables de la casa i apareix inopinadament a la cuina a la recerca d'alguna engruna per ensumar amb les antenes peludetes: potser a qui odiem de debò és a nosaltres mateixos, la nostra deixadesa (eventual o estructural), la finca tirant a decrèpita on vivim, el barri degradat on hem anat a raure, etc. I potser tenen raó, no ho sé. Ja no tinc temps de pensar-hi més. A aquestes hores, el camió de les escombraries es deu haver endut ben lluny el cos sense ànima del meu inoportú company de pis, però jo tinc feina a col·locar les trampes noves, que espero que encara tinguin menys escrúpols morals que jo.

poesia sense prosa

la sol·litud l'evito
em dol

la sol·litud l'habito
amb dol

la sol·litud... levito

solitariament

solitaria ment

ma felicitat en un mot: impossible
ma fe l'ha citat en món impossible
mai feliç essent un mort impossible

fiodor

Tret de sortida

Velezmostar, isigob, philanderer i fiodor (3 d'ells a la fotografia) són quatre il·luminades amb poc a dir i moltes ganes d'aparentar, precisament el mateix objectiu d'implicitats,un espai estèril i, paradoxalment, redemptor.